Margarita Andreu  /  Textos
Montse Badia Català
Recintes, 2001

Jo no treballava aliè a una història de l’art o, fins i tot, a una tradició filosòfica. Jo estava treballant amb allò que cadascú tenia devant dels seus ulls (Dan Graham)

Les relacions entre la llum i l’espai, el buit i el ple, el color i la transparència són alguns dels principals eixos d’investigació del treball de Margarita Andreu. Des dels seus primers papers pintats dels anys 80, que ja establien relacions amb l’espai circumdant, fins als seus treballs més recents que qüestionen i s’apropien de l‘espai, l’artista ha anat desenvolupant un discurs que busca compartir amb l’espectador l’experiència d’una nova visió, de la percepció d’una dimensió diferent de l’espai.

L’espai constitueix per Andreu un desafiament constant que la du a un replantejament contínu dels diferents elements que constitueixen els seus treballs. La idea de mur, o millor, de recinte, amb les seves múltiples connotacions, és un element clau en aquesta configuració. Les estructures metàl•liques s‘articulen i reordenen un espai, l’experiència del qual, queda irremissiblement alterada per l’aparició dels grans panells de metacrilat que, a la manera d’una gran porta giratòria, posen de relleu un ric joc de contrastos entre el buit i el ple així com entre les diferents percepcions espacials i temporals, reforçades per l’actuació com a „filtre“ del metacrilat i experimentades d’una forma quasi simultània.

Malgrat la depuració formal resultant, el punt de partida d’aquests treballs no és només l’espai, com abans apuntavem, sinó també un obsessiu treball de recerca fotogràfica que porta l’artista a „capturar“ imatges del seu entorn més immediat, d’experiències urbanes que, per diversos motius, criden la seva atenció. Així, exteriors d’edificis, construccions, estructures temporals de suport publicitari, portes automàtiques, escenaris urbans amb significatives ordenacions i disposicions estructurals es converteixen en imatges que són processades, transformades i, ens atreviríem a dir “abstractitzades“ per l’artista. És, en aquest sentit, que les paraules de Dan Gaham que encapçalen aquest text no són, en absolut casuals, sinó que es troben bastant properes a l’actitud i a les premisses artístiques de la pròpia Margarita Andreu.

Les fotografies que, en aquesta ocasió, l‘artista presenta a l’espai d’exposició i que constitueixen una altra de les seves vies de recerca, corresponen a espais públics, a llocs de trànsit com són els aeroports, o bé, es detenen en aspectes rellevants d‘arquitectures significatives com les de Mies van der Rohe. Però fins i tot en aquestes imatges, la fotografia no perd el seu caràcter flexible o processual, i posa l‘èmfasi més en els procediments que no pas en el seu acabament rígid i hermètic. Ben al contrari, l’exploració de tècniques, suports i formes de presentació, així com el treball del color atorguen a aquestes imatges una intensitat extraordinària que no es pot entendre aïllada de l’espai circumdant, de l‘estructura giratòria amb la quals es relacionen o de la pròpia experiència de l’espectador.

Montse Badia
Octubre 2001